http://firmes.contrapunt.cat/opinio/ Fri, 11 May 2012 06:28:00 +0200 ca http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/121/no-al-desmantellament-de-lestat-del-benestar http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/121/no-al-desmantellament-de-lestat-del-benestar Fri, 11 May 2012 06:28:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/121/no-al-desmantellament-de-lestat-del-benestar A més, la darrera aportació per part del Ministerio de Educación, amb les mesures anunciades ens aboquen a una pobra i mala situació del sistema educatiu que hem bastit al nostre país amb l’esforç de tothom.
A aquesta ja complicada situació, el fet alarmant de com el Govern de la Generalitat està abordant i conduint l’etapa educativa dels 0 als 3 anys a Catalunya. No podem entendre ni compartir com el govern es pot desentendre de la seva competència i responsabilitat institucional i, no compartim com s’està dilapidant un escenari de franca col·laboració i corresponsabilitat entre administracions públiques. Sols un marc de col·laboració pot fer possible abordar l’etapa educativa, de 0 a 3 anys, al nostre país. Cada un dels més de 500 municipis que han tirat endavant una o vàries escoles bressol, ho han fet amb responsabilitat econòmica, amb ambició educativa i aprofitant els recursos singulars de cada ajuntament i per això sol·licitem un finançament suficient tal com regula la Llei d’Educació de Catalunya.
L’educació i la sanitat públiques són elements estratègics prioritaris de l’acció política, per sortir de la crisi econòmica i per avançar en la consecució d’una societat molt més cohesionada i justa.
La victòria del socialista Hollande a França obre una nova etapa a Europa i és un bri d’esperança per plantar cara a les polítiques d’austeritat i començar un canvi de rumb.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/120/hashtag http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/120/hashtag Fri, 11 May 2012 06:23:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/120/hashtag Encara que ens manqui bastir un model electrònic de participació ciutadana, s’articulen mecanismes d’intervenció en els afers públics alternatius als monopolitzats per les institucions de l’actual sistema. Internet no només ha trencat la jerarquia informativa dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que a més, ara és un potent catalitzador de mobilitzacions socials.
Doncs bé, els nostres dirigents, capficats en reiterar-nos la lletania de l’austeritat, no han après la lliçó. No només fan el que els rota amb els mitjans de comunicació públics, que acabaran previsiblement en mans d’alguns amics, sinó que responen amb por i represàlies a qualsevol iniciativa ciutadana, com intentar sancionar qui legítimament es planta davant l’atracament d’un peatge o bé tractar exclusivament com un problema d’ordre públic l’exercici del dret a manifestar-se. No cerquen solucions, neguen els problemes i no assumeixen que mentrestant, la ciutadania actua en xarxa.
Cal que siguem conscients que no cal esperar a unes eleccions. Amb un simple hashtag (#) a les xarxes socials, podem anar del peatge de la Llagosta a Plaça Catalunya, al Parc de la Ciutadella o fins i tot a Plaça Sant Jaume.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/pilar-molins/blog/119/la-solitud-dels-infants-en-guerra http://firmes.contrapunt.cat/pilar-molins/blog/119/la-solitud-dels-infants-en-guerra Tue, 08 May 2012 18:24:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/pilar-molins/blog/119/la-solitud-dels-infants-en-guerra Avui molts nens i nenes queden en aquesta situació en països molt pitjors que els nostres. Perdoneu que personalitzi però vull donar les gràcies a la família del meu pare pel seu acolliment durant la meva infància. Tots ells mereixen la meva gratitud.
Ara faig un petit relat de la meva estada a Martorelles.
Esperaven el cotxe del Calet, que feia el servei de Martorelles a Mollet.
Nosaltres hi havíem de pujar per anar a casa la tia Agustina a Martorelles. Em semblava un trajecte molt llarg. Jo tenia 5 anys, no ho recordo bé, però tota la meva infància la vaig passar amb els germans del meu pare. La tia Agustina i l'oncle Jaume serien a partir d'aquell moment la meva nova família. La tia Lola havia promès al meu pare que vetllaria per mi i la meva mare hi va accedir. Quin remei!
El cotxe de línia ens deixava davant de Cala Xica. La casa dels oncles era una mica més amunt, teníem cinc o sis minuts fins a arribar al nostre destí que, a partir d'aquell moment havia de ser el meu.
En arribar, la tia ens va fer passar a la cuina i ens va convidar a berenar. Ai déu meu! La casa era gran i el berenar també. El pa era blanc i feia una olor que era el primer cop que sentia. Jo vaig començar a perdre'm per la casa, vaig començar a xafardejar. Hi havia una llar de foc que al menys hi cabien vuit persones. El fum del foc feia olor d'alzina. Hi havia unes soques grosses que feien un foc somort. També hi havia una pastera on la tia feia el pa. Em sembla que va ser per això que vaig anar a parar a Martorelles. Amb el temps, he pensat que de poètic no en tenia res, era només un problema alimentari.
Un cop les famílies s'havien posat d'acord, la mare i la tia marxaren a Mollet. No recordo haver plorat quan em vaig quedar sola amb la família de torn. Això que jo sempre he estat ploramiques de mena.
El meu pare havia marxat a l'exili a començaments de l'any 1939, direcció a França. Fins l'any el 1943 no en vam saber res d'ell. Jo continuava a casa dels oncles, per una bona temporada i no hi havia res a dir. A casa la tia m'hi trobava bé, ja que era la seva nineta. Els meus cosins ja eren grans i no estaven massa per mi. La meva vida era agradable, el sol era el més brillant i clar que mai havia vist, les muntanyes semblaven una muralla de verds diversos i quan plovia l'olor de la pluja t'envaïa les narius. Recordo que els dissabtes a la tarda la tia em posava “torcidos” i l'endemà em pentinava uns tirabuixons, per mi, meravellosos. Es podria dir que jo era feliç.
La mare em venia a veure els diumenges a la tarda, a fi que jo la pogués abraçar. Cada diumenge anava a rebre-la a mig camí, a la font de “ can Sunyer”. Quan ella marxava deia: Au, em fas un petó? I marxava fins l'altra setmana i jo no plorava. Com érem els infants que amb aquella situació no ploraven?
Però tot té un final i per mi arribava l'hora. Aquell dia, jo corria pel pati, sentia cantar els ocells, el terra feia olor d'estiu. De cop, es va sentir la porta del darrera i vaig veure venir dues persones. Eren la mare i la tia Lola, a una hora insòlita. Les dues dones es veien neguitoses. Es feia estrany! Era cap el migdia i feia molta calor. Vaig córrer a abraçar-les. Semblaven nervioses i tristes, tan contenta com estava jo. Van entrar al menjador amb la tia Agustina. Totes tres dones ploraven. La mare portava un paquet embolicat amb paper de color beig. Quan el va destapar, en va treure un vestit negre. Era per mi. El pare era mort. I jo ja no em separaria mai més de la mare fins que ella va morir. Fins i tot penso que el pare i la mare per fi es van retrobar. Somiar no costa res.
Això vé a tomb de com de sols estan els nens de totes les guerres. Segurament d'això en saben la Nuri, el Josep, la Neus i el Jordi, el Pere, la Mercè Aguirre i el Feliu, la Josefina i en Jaume, que ja no són amb nosaltres, i tots els morts dels bombardeigs, els del front. Tots els seus fills poden explicar els seus sentiments.

(Aquest és el text que Pilar Molins va llegir en l'homenatge a les víctimes dels camps nazis que cada any organitza Amical Mauthausen i l'Ajuntament de Mollet)

]]> http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/117/mancomunar-se http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/117/mancomunar-se Fri, 04 May 2012 06:50:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/117/mancomunar-se http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/118/els-origens-de-la-sardana http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/118/els-origens-de-la-sardana Tue, 01 May 2012 11:58:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/118/els-origens-de-la-sardana  
Actualment és difícil que un passavolant, un desenganxat de les colles habituals i poc assajat, és a dir, la immensa majoria de la gent, pugui incorporar-se espontàniament a una rotllana. Et desencoratja la seriositat del marc. Intueixes que pots ser rebut com un intrús, que potser pensaran que ets un desmanegat, que no estires prou els braços i que t’hi repenges. Com tens poca pràctica i no saps contar, tems que al passar dels dosos als tresos perdràs peu i et miraran malament perquè desllueixes la rotllana. No sabràs si saltes massa ni poc. Saps que no hi cap fer un comentari o un acudit. I acabes desistint de ficar-t’hi, no sigui que la diversió acabi en suplici.
 
Hi trobo a faltar les rotllanes obertes, les informals, aquelles on deixaven les bosses i la roba d’abric al bell mig, en que cadascú anava al seu aire o a la recerca d’una mà desitjada, on les cames femenines lluïen esveltes al sol, els malucs feien ziga-zaga, els paners s’enlairaven gloriosos i les pitreres saltaven juganeres i descompassades quan la tenora s’abrivava. Estic parlant d’aquelles sardanes de diumenge a la tarda en temps del franquisme, que omplien la plaça de Sant Jaume o de la Catedral de Barcelona i que acabaven sempre en un Visca!, que tots sabíem que volia dir.
 
Tal com s’acostumen a ballar avui dia les sardanes, poc tenen a veure amb el vídeo de TV3. A vegades dubto que no hagin esdevingut presoneres d’una secta adventista per asexuar la dansa, treure-li la càrrega de concupiscència inherent a tot ball, i aprofitar la seriositat del moment per a la meditació transcendent. Calen canvis, que heu de fer aquells que esteu al peu del canó ballant habitualment i organitzant les ballades i colles. En definitiva, sou vosaltres els qui esteu enllaçant els orígens de les sardanes amb el seu futur esponerós. Que ningú quedi a fora de la gran rotllana.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/115/governar http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/115/governar Fri, 27 Apr 2012 06:32:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/115/governar Els fets dels darrers dies són preocupants, xoriços que no serveixen ni per fer unes bones llenties surten indemnes dels seus pecats. Manaires que no saben governar ens envien pluges de garrotades quan rondinem. Al·lucino quan em diuen que haig de demanar permís per a manifestar-me; escoltin, que vostès ens en demanen per escanyar-nos els sous i retallar-nos els serveis? Insisteixo, és vergonyós que mentre dels que ens xuclen la sang i els estalvis se’ls marca el sou màxim, la gent del carrer vegi que no té feina o que el sou baixa o que li foten la casa o que els preus pugen i pugen i que a més hem de mantenir una colla de vividors que decideixen sobre les misèries dels altres. No hem de permetre que les administracions ens xuclin la sang. Com pot ser que mentre hi ha gent que no té feina, els polítics rebin tants diners públics, moltes vegades ni van a la feina, els acomiadarem ara amb la vergonyosa reforma laboral?. Com pot ser que empreses salvades amb diners de tots tanquin o es deslocalitzin sense tornar els diners. No cal salvar bancs, salvem ciutadans.

]]> http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/114/temps-de-banderes http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/114/temps-de-banderes Fri, 20 Apr 2012 17:32:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/114/temps-de-banderes  
Calia fer-ho per consolidar la Democràcia, dèiem aleshores. I ara, trenta-cinc anys després, ja no apareix com una renúncia, sinó com l’estat natural de les coses, que avala una Constitució sacralitzada com inamovible. Mentre que aquells que no van renunciar a gairebé res, van recuperant el poc terreny cedit amb l’ajut dels alts tribunals del Regne. Vet aquí l’oblit, la claudicació de l’esquerra, que podríem fer extensiva a tantes i tantes coses, com la memòria històrica i els crims del règim franquista.
 
Algun dia haurem de parlar de l’economicisme de l’esquerra, en què el poble apareix com un gran ventre a nodrir, mentre se li buida el cervell i el cor d’ideals, de principis, de sentiments, d’identitat i de símbols, però,  sobretot, d’idees. Mai més ben dit: ens hem venut per un plat de llenties. Però avui toca parlar de banderes.
 
Totes les banderes són respectables, però no em demaneu que en faci meva una de determinada, i menys encara que l’estimi. La republicana encara em posa la pell de gallina, però la que m’ha fet vessar llàgrimes d’emoció (us en recordeu, Andreu i Neus, com se’ns van humitejar el ulls quan va quedar constituïda l’Assemblea Nacional Catalana?) és la senyera, la que m’agradaria que embolcalles les meves despulles.
 
Ens obligareu a posar-la als balcons dels consistoris i no sé quants llocs més, estrenyereu allà on diuen que als catalans més ens dol, la butxaca, però en la meva gana i en els meus sentiments encara mano jo.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/113/aprovar http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/113/aprovar Fri, 20 Apr 2012 09:40:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/113/aprovar Se’ns compara sempre amb països com Finlàndia quant a resultats escolars, però mai se’ns compara en inversió del PIB en educació. La primera cosa que importa és que un país desenvolupat ha d’invertir en educació perquè la seva gent pugui crear riquesa, i no ens calgui que ningú de fora ens doni almoina posant fàbriques.
D’altra banda, la consideració social d’una professió com la docent hauria de ser més alta; un mestre és algú que té a les seves mans les vides dels infants i joves, i treballa per a la millora de la vida de les persones; han de ser formats amb tota consideració i ben pagats perquè només els millors siguin els que arribin a ser professionals docents.
En aquesta situació tenim un deure moral de vigilar pel nostre sistema educatiu; perquè no és només un fracàs escolar de l’alumnat, és un fracàs de país que no ha sabut posar per davant la formació dels seus ciutadans en les seves prioritats, i això no s’arregla posant més alumnes per classe, o reduint l’horari del professorat, ni per suposat anul·len els programes d’innovació encara que siguin tan minsos com el de dotar d’ordinadors personals als alumnes. Entrar en una escola ara no pot ser que sembli que entres al segle XIX, perquè estem al segle XXI i els postres fills tenen dret a aprendre en aquest segle que és el seu.

]]> http://firmes.contrapunt.cat/jose-luis-uriz/blog/112/llibertat-per-a-otegi http://firmes.contrapunt.cat/jose-luis-uriz/blog/112/llibertat-per-a-otegi Fri, 20 Apr 2012 06:08:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/jose-luis-uriz/blog/112/llibertat-per-a-otegi 14 anys després, la justícia el manté a la presó acusat de la construcció de l’alternativa Bateragune, un procés per portar a l’esquerra abertzale cap al camí de la pau, tot presionant ETA cap al final de la seva estèril i cruel violència. Per culminar un procés de pau són necessaris, tant en el camp polític com en el militar, líders que no només apostin per impulsar-lo i enfortir-lo, sinó que a més tinguin autoritat sobre els seus i Otegi té les dues qualitats.
Una de les vegades que vaig coincidir amb ell va ser al debat que vam tenir amb Joseba Egibar a la Universitat de Baqrcelona el 1999 en un curs sobre la Transicó espanyola. Em va agradar una part de la seva intervenció: la que aportava algun símptoma de ser d’esquerres, una declaració d’intencions sobre que era possible compaginar conceptes com nacionalisme i esquerra.
Batasuna ha declarat recentment que el seu empresonament entorpeix el camí cap a la pau definitiva. Des de les diferències polítiques que em separen d’ell coincideixo amb aquest anàlisi. No té cap sentit ni en el jurídic, ni en el polític ni en el purament intel·lectual. Otegi ha demostrat en els últims anys que ha estat un dels artífexs que ens trobem a les portes d’una pau consolidada, ha tingut la valentia d’enfrontar-se a ETA en un moment crucial i l’ha derrotat en allò ideològic, en el debat que van obrir al si de l’esquerra abertzale ell, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Barrena i Etxeberría. Si ETA va declarar la treva, si va acceptar el seu desarmament, i si, finalment desapareix serà gràcies a aquest grup que en el seu moment va apostar amb valentia per aquesta línia.
Amb ell lliure, s’enfortiria aquest debat intern sobre si Batasuna ha de ser una força d’esquerres, si el seu component ideològic preval sobre el de la pertinença a la tribu. Si guanya aquesta nova batalla s’obriria un nou escenari en la política basca i navarresa. Ja no seria tan impossible un govern d’esquerres, a Euskadi encapçalat per Patxi López, i a Navarra, si el PSN trenca la seva dependència amb la dreta.
Otegi té capacitat per unir forces amb l’objectiu de guanyar la dreta. És capaç´de dialogar i arribar a acords amb les altres esquerres, per això és imprescindible que estigui en llibertat, perquè pugui culminar un treball que ell mateix va començar. n
]]> http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/111/no-calia-home http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/111/no-calia-home Fri, 13 Apr 2012 06:53:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/111/no-calia-home Els problemes descrits pel senyor alcalde són els mateixos per a tots els ajuntaments, i per això, no expliquen per què a Mollet singularment la pilota del deute ha crescut tant, i en canvi, a poblacions com Parets, no hagi estat així. Per altra banda, ha quedat palès que la ciutadania no necessita discursos moralitzadors, adoctrinadors o propagandístics de les autoritats, ja que tothom sap que ningú des de les institucions trencarà la baralla ni es plantarà, i menys l’alcalde de Mollet. Unes 2.000 persones van omplir els carrers de la ciutat el passat 29 de març, dia de la vaga general, per dir “prou” de debò, soletes, sense necessitat d’aquest tipus de pseudo-manifestos. Per tant, un intent de pamflet abrandat que dóna justificacions espúries quan no toca sona a excusa i fugida d’estudi. I això, francament, no calia.
Fins fa poc, hi ha hagut l’oportunitat de fer política de debò. Però al model de ciutat clar, encara que discutible, de l’anterior alcaldessa, l’ha seguit un projecte incert, desorientat i sense sentit estratègic, del qual es pot sospitar que sigui en part una causa de la situació. Ara l’alcalde només pot fer de gestor... Doncs que ho aprofiti i ho desenvolupi amb dignitat, perquè a diferència del seu escrit, això sí que cal.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/antonio-lopez/blog/110/cap-a-la-tercera-republica http://firmes.contrapunt.cat/antonio-lopez/blog/110/cap-a-la-tercera-republica Fri, 13 Apr 2012 06:23:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/antonio-lopez/blog/110/cap-a-la-tercera-republica Aquella experiència, amb el preludi que va significar l’anomenat bienni negre, es va estroncar amb el cop feixista de juliol de 1936, donant lloc a l’etapa negra dels quaranta anys de la dictadura feixista de Franco. Només gràcies a la mobilització democràtica del poble es van recuperar les llibertats polítiques i nacionals en el moment de la Transició, enllaçant amb l’etapa de la democràcia republicana.
Tanmateix la tercera República ha de basar-se en la construcció d’una societat plenament democràtica, de dones i homes lliures i iguals en deures i drets; que reconegui el dret de lliure determinació de Catalunya i de tots els pobles d’Espanya; que superi l’actual situació de crisi econòmica, política, social i cultural, recuperant, garantint i desenvolupant tots i cadascun dels drets polítics, econòmics i socials que garanteixin el lliure desenvolupament de les persones en igualtat de condicions; només és possible amb la constitució d’un estat republicà i federal erigit sobre els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat; per la consecució del qual és necessària la més àmplia convergència i unitat de totes les forces polítiques i sectors socials inequívocament democràtics i progressistes.
A l’últim ple a Mollet el grup municipal d’ICV-EUIA vam presentar una moció que va ser rebutjada pels grups municipals promonàrquics PP, CIU i PSC que proposava: que onegi la bandera republicana als màstils del consistori el pròxim 14 d’abril com a reconeixement als que van lluitar i fins tot van donar la seva vida per la llibertat i la democràcia.
La moció també volia: demanar al Govern de l’Estat un referèndum per poder consultar a la ciutadania si vol mantenir la monarquia o la re-instauració de la III República; demanar que l’Ajuntament de Mollet col·labori amb les entitats que celebrin aquesta efemèrides i faci actes institucionals fent pedagogia dels valors republicans.
Ara més que mai defensem els valors republicans. Visca la República. n
]]> http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/108/set-vaques http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/108/set-vaques Thu, 05 Apr 2012 06:02:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/108/set-vaques La nostra situació econòmica té algunes similituds amb aquest capítol de l’Antic Testament, especialment perquè mostra un canvi brusc en el cicle econòmic. La diferència rau, però, en l’actitud dels governants. El faraó de la Bíblia va ser sagaç, prudent i previsor. Els nostres faraons, en canvi, els qui van gestionar l’època de bonança i l’inici de la crisi, no van ser capaços d’interpretar els símptomes premonitoris i, si els van veure, els van obviar fins a l’últim moment i van continuar aplicant aquella fórmula de govern que els romans feien servir amb tanta mestria: “panem et circenses”, això és, pa i circ. És realment sorprenent i, per què no dir-ho, decebedor, que en l’era de la tecnologia, dels iPads, dels màsters en economia i dels gurús mediàtics, alguns dels nostres governants siguin incapaços d’aplicar la norma més elemental de l’economia domèstica: no s’ha d’estirar més el braç que la màniga. I així estem. Espero que tots plegats haguem après bé la lliçó.

]]> http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/109/entre-el-provincianisme-o-el-ser http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/109/entre-el-provincianisme-o-el-ser Mon, 02 Apr 2012 18:47:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/109/entre-el-provincianisme-o-el-ser  
Recullo les paraules del periodista de TV3 Nicolás Valle, i que Antoni Bassas es fa seves: “em dol la idea que TV3 acabi sent una televisió més, perquè una televisió pública mostra la qualitat de la democràcia. Els dubtes sobre TV3 revelen, en realitat, l'estat de confusió davant el futur. I les nacions que triomfen són les que saben d'on vénen, cap on van i, sobretot, què volen”.
 
Em sembla reviure el període noucentista de la Lliga, aquell estira i arronsa amb el poder central que ara no té cap justificació, perquè el personal s’ha fet gran i sap el que vol . Avui necessitem uns líders que ens parlin clar, els punts de referència d’un full de ruta que està més que escrit, perquè ja no n’hi ha cap altre. Ja hem cremat totes les naus i només ens queda triar entre el provincianisme o el ser.
 
És evident que hi ha una part de la societat civil catalana involucrada en els negocis de l’oligarquia centralista espanyola que ha vist que el catalanisme del segle XX se’ls hi escapa de les mans i ha agafat por. I així veiem com la nostra força política més representativa vol i dol, ens en dóna una de cal i una d’arena.
 
No val fer el ploramiques, aquesta és la societat que tenim i prou. Cal seguir canviant la correlació de forces. Si l’independentisme creix cal que ho sigui fent, sense que el cant de la sirena ni les estratègies de distracció el desviïn del rumb que ha pres.
]]> http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/107/adria http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/107/adria Fri, 30 Mar 2012 10:13:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/107/adria http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/106/la-conjura-de-barcelona-i-lanima-dels-gossos http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/106/la-conjura-de-barcelona-i-lanima-dels-gossos Sat, 24 Mar 2012 10:59:00 +0100 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/106/la-conjura-de-barcelona-i-lanima-dels-gossos  
Els convocats eren cardenals d’absoluta confiança, els qui van fer-li costat fins el darrer moment en la lluita aferrissada pel pontificat. Calia evitar filtracions. L’arribada es faria escalonada,  amb cotxes i vestimentes que passessin desapercebuts.
 
Havia triat Barcelona, capital del recent creat estat català, una ciutat perifèrica, amb un hub aeroportuari important i un port de primera línia, perfectament enllaçada per tren amb la resta d'Europa, força transitada i allunyada de les conxorxes romanes; i per la seva amistat personal, de quan estudiaren teologia a Roma, amb monsenyor Gilabertí.
 
Si la trobada sortia com ell s'esperava la faria extensiva als prelats d’altres diòcesi de l’anomenat sector occidental, el que li havia donat suport en el Conclave, en contraposició amb el sector oriental i africà que havia tombat la balança a favor d’un papa de compromís, el cardenal hongarès Esminóboda, ara Joan XXIV. Un mal menor, perquè si el sector occidental s’hagués enrocat, el nou papa hagués estat un senegalès.
 
El cinquè Concili Laterà, celebrat entre 1512 i 1517 presidit pels papes Juli II i, a la seva mort, Lleó X, va proclamar que cada persona tenia una  ànima única i immortal, enfront de certs corrents cristians que ho posaven en dubte. El cristianisme va afirmar que l'ànima era un do de Déu particular per als homes, fets a imatge i semblança seva. Cada ànima és individual. Els éssers humans ja en formar-se al ventre matern tenen ànima, per això l'església condemna l'avortament: és matar una persona amb una ànima que no pertany a la persona, sinó  un regal que cal cuidar temporalment. L'ànima, quan el cos mor, és jutjada per les obres de la persona i segons si se salva o es condemna, va al Paradís (on gaudeix de la contemplació eterna del Creador) o a l'infern. Les ànimes són les que permetran la resurrecció final dels cossos, quan s'acabi el temps d'aquest món.
 
A finals d’aquest segle XXI, l’església occidental es mostrava contraria a aquesta interpretació animista i  volia que es revisés, amb la qual cosa s’enfrontava al sector oriental, molt més conservador en aquest aspecte. La divisió estava servida. Si Pompidifierro aconseguia imposar la tesi occidentalista s’assegurava la victòria en el proper Conclave, no gaire llunyà per cert, tenint en compte l’edat avançada i la salut precària de Joan XXIV. Ja es veia com el proper Pontífex, fins i tot havia triat el nom: es diria Benet XVII.
 
Calia que l’Església proclames, urbi et orbi, que l’ànima no només era un do de Déu particular per al homes, sinó que ho era també per als gossos de companyia. Restarien exclosos d’ànima els anomenats gossos de presa. ¿No tractàvem els occidentals les nostres mascotes igual o millor que el proïsme? ¿No les estimàvem com si fossin fills, plorant-les desconsoladament en perdre-les i oferint-te’ls totes les atencions sanitàries possibles? ¿No es marfonien en els nostres llits? ¿No ens desvivíem portant-les a fer pipí tres o quatre vegades al dia i  els hi arreplegàvem les defecacions?
 
Pompidifierro era conscient de les dificultats que la nova doctrina  comportaria a l’Església oriental i africana, on el gos –en determinats indrets– encara era servit a taula com una menja exquisida. A més de grocs i negres, qui no gosaria titllar-los d’autèntics caníbals?    
]]>