http://firmes.contrapunt.cat/opinio/ Fri, 14 Jun 2013 06:47:00 +0200 ca http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/252/postureig http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/252/postureig Fri, 14 Jun 2013 06:47:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/252/postureig
La providència ha volgut que entre la dimissió de la regidora Safont i la renúncia de la Tura a la presidència del PSC de Mollet hi transcorreguessin pocs dies. Però encara que no hi puguem establir una relació de causal, sí que podem ensumar que són símptomes de la descomposició total d'un projecte de ciutat i d'un discurs davant del qual s'hi podia estar d'acord o no. El discurs essencialista, lligat a les sigles del partit i als líders omnipresents, del molletanisme ben entès permetia justificar una política determinada que donava a entendre cap a on anava la ciutat. I fins i tot, aquest projecte també s'estenia sobre la idea d'un Baix Vallès liderat per Mollet que exigia adhesions i seguidisme als veïns.

I ara què? Doncs ara no sabem ni com posicionar-nos davant la política de l'Ajuntament, perquè no n'hi ha. Ja no es fan discursos comprehensius, que donin una explicació del què passa a la ciutat i del què s'hi ha de fer. I així hem arribat al postureig màxim, al de forçar els titulars periodístics com aquell qui va restret i es fum racció doble de laxants, per la simple necessitat d'esbombar que es fa quelcom de bo. Fins al punt de tenir durant aquest maig passat un titular de portada del Contrapunt que deia "Mollet endureix la lluita contra les caques de gos al carrer". Projecte polític cap, només postureig que pretén ser seriós i que fa riure.]]> http://firmes.contrapunt.cat/marina-escribano/blog/250/tuareg-som-i-serem http://firmes.contrapunt.cat/marina-escribano/blog/250/tuareg-som-i-serem Fri, 14 Jun 2013 06:31:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/marina-escribano/blog/250/tuareg-som-i-serem Fa 40 anys que un grup de joves van decidir posar en marxa un espai on infants i joves es poguessin trobar per compartir, conèixer, passar el temps de lleure d’una manera diferent, basat en els valors de la tolerància, el respecte, el coneixement i estima de la natura, la coeducació; a partir del joc, la cançó, l’excursionisme...
Han passat molts anys, i els Tuaregs, com els nòmades del desert, han peregrinat d’un espai a un altre de Mollet: al carrer Migdia, al magatzem del parc de Can Mulà, a l’actual Biblioteca, a l’antic Club Esquí (ara l’escultura de l’Arlequí), als mítics locals de La Pau, als pisos de l’escola Nicolás Longarón, i l’Era, on avui segueix.
I és que el lloc no fa la cosa, la fa la gent: els monitors i monitores, i tots els infants i joves i les famílies, que al llarg de quatre dècades -es diu aviat!- han forjat el que és ara l’esplai. Una entitat canvia amb els anys pels propis canvis que fa la societat, les noves idees, per un plegat de coses, però l’essència del Tuareg es manté. Allò que fa el Tuareg, el sentiment de qui en pertany perviu en el temps. És quelcom que no es pot explicar, però és així. I és extraordinari.
Tinc la sort de pertànyer a aquesta família immensa que és el Tuareg.
De petita, els meus pares m’hi van apuntar. He de dir que els dos van ser monitors dels inicis, així que la cosa venia de família... Hi anava cada dissabte a la tarda. Era molt vergonyosa i de fet quan faltaven 10 minuts per les quatre se’m feia un nus a l’estómac, per si m’ho passaria bé, per si tenia amics, per si… La timidesa d’una nena de 7 anys era probablement compartida per altres nens i nenes que com jo, passaven les tardes del dissabte jugant, pintant, cantant, caminant a la muntanya… i no ho vam deixar, i mica en mica vam anar fent amistats, mica en mica aquell lloc que era l’esplai, era una quotidianitat de la nostra vida, i cada vegada més ens sentíem com en una segona casa.
Amb els anys la nostra quinta vam arribar a l’adolescència, i llavors van ser uns anys esplendorosos! I plens d’anècdotes que bé valdrien una bona colla més d’escrits. L’exaltació de l’amistat, els primers amors, el descobrir de la muntanya, nous llocs, reptes personals i de grup, maduresa, aprenentatge, compartir el creixement i l’entrada mica en mica al món adult. Sí, tot això amb l’esplai.
I va enganxar tant, que després va venir l’etapa de monitora, durant uns quants anys més. I és un altre regal d’aquells que et fa la vida! Viure l’esplai des de la vessant del monitor, del que vetlla pels nanos, del que educa en valors, del que idea les mil i una perquè gaudeixin, perquè ampliïn horitzons, perquè riguin, juguin i en definitiva perquè creixin, acompanyant-los en el descobrir. Un dia et converteixes en un personatge de conte, un altre en extraterrestre, o en director de cine; campaments, fer el "cafre" al bosc, al riu, jocs de rol en viu, teatre, música, travessa per la muntanya, ruta amb bicicleta…
Qui ha viscut el Tuareg sap que és molt més que una entitat; és una part de nosaltres, perquè indubtablement ens ha fet com som, ens ha fet qui som avui.
Em quedaria curta agraint les persones que han passat per l’esplai i l’han fet com és i m’han fet com sóc, però sobretot vull agrair a tots els qui ho van engegar en uns temps gens fàcils, i als qui avui fan que la flama Tuareg no mori, i continuï endavant, per molts anys més!]]> http://firmes.contrapunt.cat/vicenc-vila/blog/251/lesclavitud http://firmes.contrapunt.cat/vicenc-vila/blog/251/lesclavitud Tue, 11 Jun 2013 18:55:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/vicenc-vila/blog/251/lesclavitud
I la pregunta que em faig és que significa per cadascú de nosaltres aquests termes d’esclavitud i de servitud. Per tant som davant d’una mena de mesura molt selectiva, depèn de com cada persona disposi de vivències que el decantin cap un costat o cap a l’altre, depèn de les cultures on hem nascut i crescut, depèn de les nostres pròpies formes de vida, de les nostres creences, per tant de molts aspectes a tenir en compte per adonar-nos que no és gens fàcil fer afirmacions categòriques al respecte.

La resposta immediata és que això eren altres temps, que això avui no passa, que són formes de vida superades, que ni cal parlar-ne.
I tant que cal, perquè avui per a mi, ser esclau, és utilitzar els altres en benefici propi; avui fem esclaus dels nostres interessos a aquells que no paguem un salari just que proporcioni una vida digne; avui fem també esclaus, a aquells essers humans que tenim al voltant nostre que ens necessiten i no fem res.

Moltes persones són esclaus d’uns papers que mai no arriben, altres de deutes que difícilment poden pagar, altres paguen amb el seu propi cos aquest sotmetre’s.

I encara diem que no hi ha esclavitud ?.

Al Àfrica Central, existeix avui mateix un autèntic mercat d’esclaus tantes vegades denunciat per les ONG’s, i no sabem com aturar-ho o no volem.

Mitjançant els propis mitjans de comunicació hem creat, sense voler o volent, necessitats que la nostra cultura considera imprescindibles i que per altres cultures són totalment prescindibles, això avui és esclavitud encara que ho tapem amb globus inflats de formació i de creixement cultural, però la realitat, no és altra que el pur interès econòmic d’uns quants que ja no dubten don extreure guanys sense cap mirament, s’ha perdut el respecte a les persones i sols respectem els diners.

No ens enganyem, l’esclavitud ens envolta, tots som esclaus uns dels altres.
El poder comporta esclavitud, el diner exigeix esclavitud, la llibertat mal interpretada és un lligam d’esclavitud, sols la llibertat respecte els altres pot lliurar-nos d’aquesta càrrega a vegades reconeguda i d’altres incomprensible.
 
La lluita no la tenim lluny, la tenim molt propera, la solució sols podem donar-la cadascú amb el nostre comportament.

]]> http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/248/sumem-forces-contra-la-lomce http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/248/sumem-forces-contra-la-lomce Fri, 07 Jun 2013 06:27:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/alicia-dominguez/blog/248/sumem-forces-contra-la-lomce
El passat divendres 31 de maig la comunitat educativa de Mollet va sortit al carrer per manifestar també el seu rebuig a la LOMCE.

Aquesta llei, que ha suscitat a Catalunya el rebuig pràcticament unànime de la comunitat educativa i de la resta de sectors de la societat, així com dels grups polítics parteix d’una visió negativa de l’actual sistema educatiu. Entre altres arguments, afirma que el sistema actual no permet millorar la qualitat, que la reforma és necessària per disminuir l’abandonament escolar prematur, que les avaluacions externes estandarditzades a nivell estatal són l’única mesura per millorar d’una manera més directa la qualitat, que s’ha de superar la rigidesa del sistema actual, etc. Per aquests motius, l’objectiu de la LOMCE és efectuar una revisió radical de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (LOE), es a dir fer una contrareforma ideològica.

La LOMCE introdueix canvis substantius respecte de les bases sobre les quals s’ha sustentat fins ara el sistema educatiu. D’un sistema educatiu comprensiu, inclusiu i descentralitzat es pretén passar a un sistema seleccionador, segregador i centralitzat. Aquestes modificacions són enormes i de caire completament involucionista en termes pedagògics, competencials i democràtics, i molt especialment en termes referents al tractament de la llengua, la literatura i l’especificitat cultural catalana. En aquest sentit, un aspecte deplorable de l’avantprojecte és el menyspreu de la llengua catalana en l’ensenyament, perquè impossibilita la continuïtat de l’escola inclusiva i del model actual d’immersió lingüística de Catalunya, i estableix la segregació dels alumnes per raons de llengua.

En conclusió, disminuir les taxes d’abandonament escolar prematur, incrementar la taxa de població que obté la titulació d’ESO, millorar el nivell de coneixements en àrees i matèries instrumentals, promoure l’autonomia dels centres educatius i incorporar i potenciar les TIC, són, entre d’altres, objectius de millora sobre els quals cal incidir amb intensitat i eficàcia en un clima de consens de la comunitat educativa.

En aquest sentit, aquests objectius coincideixen amb els esmentats en el preàmbul de la LOMCE, la llàstima és que les mesures que es proposen a la llei van en direcció contrària.  Sumem esforços per demanar la retirada d’aquesta llei.]]> http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/249/llums-misterioses http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/249/llums-misterioses Fri, 07 Jun 2013 05:37:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/ferran-perez/blog/249/llums-misterioses http://firmes.contrapunt.cat/rosa-marti/blog/247/el-consorci-del-besos-la-unio-va-ser-la-forca http://firmes.contrapunt.cat/rosa-marti/blog/247/el-consorci-del-besos-la-unio-va-ser-la-forca Mon, 03 Jun 2013 13:50:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/rosa-marti/blog/247/el-consorci-del-besos-la-unio-va-ser-la-forca Els anys 80 el riu Besòs era una claveguera a cel obert, no era pas l’únic riu així, però aquest era i és el nostre. Els nous Ajuntaments democràtics varen decidir com una de les seves prioritats recuperar el riu. No va ser fàcil, ni entès igual per a tothom, però un grup d’alcaldes/ses i regidors/es emprenedors, de diversos Ajuntaments, ajudats per tècnics com la Núria Badia de l’Ajuntament de Granollers, en Salvador Rueda de Sant Adrià del Besòs, el Dr. Ignasi Cantarell de Montmeló i l’Antoni Fogué de Santa Coloma de Gramenet,  volíem recuperar el riu i buscar el camí per fer-ho.

Com és va fer? Moltes trobades, moltes reunions, molts desplaçaments als Ajuntaments dels municipis que aboquen les aigües a aquesta conca, havíem d’empenya una mica als que ja estaven convençuts, però que no tenien el mateix grau de sensibilitat pel riu, que altres.

Les primeres trobades tenen lloc a l’Ajuntament de Granollers, cridats pel regidor Josep Serratusell i la regidora Anna Mª Palé, aquesta desprès seria la primera Presidenta del Consorci  i l’Alcalde Rafael Ballús. El 24 de novembre del 1981 s’acorda crear una Comissió Gestora, sota la presidència de Mª Pilar Puig, regidora de Santa Coloma de Gramenet, per estudiar la problemàtica de la contaminació del riu Congost i Besòs, tenint en compte que la solució havia de passar per considerar tota la conca fluvial, no es podien donar solucions parcials, perquè les aigües segueixen un camí ja traçat.

Per trobar la solució havíem de fer el mateix trajecte que fa cada una de les gotes d’aigua de la Conca. Era el mateix any del cop d’Estat del 23 F, però des dels Ajuntaments acordem donar un cop a l’estat del riu i ens conjurem per tirar endavant sense defallir. Les línees general d’actuació són crear una entitat supramunicipal, perfilant ja el que seria el futur Consorci.
Tirar endavant un Consorci es decideix el maig del 1982, una vegada estudiat els organismes i entitats que havien de formar-ne part, Ajuntaments, Corporació Metropolitana i Diputació, llavors encara no hi havien els Consells Comarcals.

Establim diversos contactes amb la Generalitat per informar-los de la creació del Consorci del Besòs, volíem que ens reconeguessin i els contactes no són fàcils, parlem amb el Conseller Cullell i el Director General el senyor Vilaró, entre d’altres.

A principis del 1983 s’aproven els estatuts per part de la gestora i posteriorment els Ajuntaments han d’aprovar-los un a un. El 15 de juny del 1983 es decideixen dos temes claus, per una part que la seu del Consorci per a la Defensa del Besòs serà Granollers, i per altra contractar un gerent. Fem grups d’alcaldes/ses i regidors/es per visitar els Ajuntaments que encara no s’han adherit al Consorci.

S’elaboren tríptics, pòsters i es fa una exposició itinerant sobre el riu Besòs al Museu de Granollers, hi participen el Dr Jonch, llavors director del parc Zoològic de Barcelona i el Dr Llobet, catedràtic de geografia de la UB, tots dos prestigiosos científics i ciutadans de Granollers que s’involucren en el projecte.
El col·lectiu ciutadà del centre excursionista Puigcastellar de Santa Coloma de Gramenet, fa una auca i proposen que el 19 de maig, sigui el dia del riu Besòs, es guarneixen els ponts amb cartells i pancartes.

Per fi el Consorci es constitueix el febrer del 1988, tot i que durant molt de temps la Junta de Sanejament no ens reconeix com administració actuant i no construeix cap de les depuradores previstes a la Conca. El pla de sanejament pateix un retard considerable, les depuradores de Granollers, La Garriga, Montornès, La Llagosta i Centelles havien d’estar construïdes entre el 1987 i 1989, però tot es retarda. Des d’alguns Ajuntament es reté el cànon de sanejament recaptat ja que les inversions no arriben i des  del Consorci es porta a terme una denuncia al Parlament Europeu perquè la manca de compliment del pla de sanejament, per part de la Generalitat, embruta l’aigua del mar Mediterrani que és un mar comunitari. Aquesta denuncia causa molt impacte, és en part el desllorigador de les inversions que tot seguit es posen en marxa i a partir d’aquí el Consorci es reconegut com administració actuant per part de la Generalitat de Catalunya.

Dèiem que volíem veure com el riu, que estava mort, es recuperaria i assoliria vida, uns parlàvem de peixos al Besòs, altres de  recuperar determinada flora i fauna, semblava una utopia però es va tornar una realitat objectiva.

L’èxit del Consorci del Besòs és el resultat de sumar molts esforços municipals fins assolir l’objectiu final la recuperació de la conca. La feina que s’ha fet es visible a tot arreu i el nostre riu no és el que era, ara és una joia.
Avui que està en discussió l’autonomia i les competències municipals l’exemple del consorci ens hauria de fer reflexionar de que quan els objectius són clars i les voluntats s’uneixen som imparables.

Rosa Martí, en nom de Carme Gambin, Víctor Iglesias, Anna M. Palé i M. Pilar Puig, membres del grup Impulsor del Consorci del Besòs 1981]]> http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/245/fracas http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/245/fracas Fri, 31 May 2013 06:32:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/josep-serra/blog/245/fracas Ens estem tornant bojos o simplement estem en mans d’ineptes i mal preparats? El món s’ha mogut, massa sovint, pels resultats de guerres o de matrimonis, i així ens acaba anant. La darrera guerra es diu economia i les armes són els diners, els executors de les agressions tants i tants descerebrats que actuen des dels governs o des de les corretges de transmissió dels governs, ara anomenats entitats i agències econòmiques.
Ja a l’edat mitjana hi havia els privilegiats i els no privilegiats, els meus alumnes de primària us en podrien explicar moltes coses. Diferents lleis, diferents tasques i, obligacions de feina, impostos i vassallatge només pels no privilegiats. Apa repasseu!  On estem la majoria avui dia?
Cal canviar el sistema? Sí. Però cal canviar-lo des de dins, els crits no fan res contar els trets. I com s’acostuma a dir dels qui manen, molta por i molt poca vergonya. Es governa des de l’atac constant a l’altre, a l’enemic, que diuen que som nosaltres, el poble; però ho diuen els qui viuen  de la nostra suor.
Europa fracassa i els qui malden per mantenir-la són aquells als qui l’especulació va enganxar en fals i han de recuperar les inversions que van fer al sud. Els atacs a la diversitat cultural i al fet diferencial són constants, els negociadors són un fracàs i a sobre som al mes de maig i neva i fresqueja més del normal. Aquest invent de la democràcia l’han de tirar endavant demòcrates de veritat i no baladrers amb interès per enriquir-se enfonsant als altres. Posem-nos-hi, vull ser lliure per decidir el meu futur i deixar de mantenir vividors, neofeixistes i malversadors.]]> http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/246/en-el-dret-a-decidir-sha-acabat-lambiguitat http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/246/en-el-dret-a-decidir-sha-acabat-lambiguitat Tue, 28 May 2013 18:54:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/246/en-el-dret-a-decidir-sha-acabat-lambiguitat  
Contra els qui vaticinen un trencament de la convivència i en responsabilitzen als independentistes, aquests responen que són els primers interessats en què el vaticini no es compleixi. Cal que aquesta sigui una voluntat comuna que ha de presidir un debat ja encetat  que la convocatòria a decidir farà que es dispari; ja ho ha fet amb molt d’encert l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat. Els qui segueixin parlant de trencament serà perquè el desitgen o per tacticisme, per fer por. Els qui segueixin pel camí de l’ambigüitat, allà ells.
 
Si una majoria de catalans vol  l’estat propi, així haurà de ser i, al mateix temps, discutir les condicions perquè tots ens hi trobem prou còmodes, en aquest nou estat (castellà oficial, doble nacionalitat). Si no és així, també caldrà veure com els independentistes es poden sentir més còmodes.
 
Ha de quedar clar que aquí tots som iguals, sense paternalismes. Jo que vaig viure en primera línia de foc la transició democràtica considero que van fer més per Catalunya, per la seva llengua i per l’Estatut, molts dels habitants de la conurbació urbana de Barcelona que molts catalans de soca-rel. I que la Catalunya d’avui és el resultat de la Catalunya d’ahir, on els treballadors de SEAT, MOTOR IBÉRICA, de CCOO, de la UGT, així com les Associacions de Veïns i partits com el PSUC, van jugar un paper molt important. I perquè els fills d’aquells treballadors que van ajudar a fer Catalunya gran i democràtica, amb un autogovern, són catalans sense que calgui afegir-los cap etiqueta per distingir-los.
 
Faran bé l’Assemblea Nacional Catalana i els partits polítics que volen l’estat propi d’iniciar el debat obert de les idees sense prejudicis ni ambigüitats. Una cosa si que tinc clara, la balança la inclinaran les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes, i que el resultat no pot ser mitja Catalunya contra l’altra mitja. Calceu-vos les botes, la lluita democràtica, pacífica, franca, oberta, a casa nostra (no a Madrid) ha començat.]]> http://firmes.contrapunt.cat/monserrat-sanmarti/blog/244/sobre-estabilitat-pressupostaria-endeutament-i-estat-del-benestar http://firmes.contrapunt.cat/monserrat-sanmarti/blog/244/sobre-estabilitat-pressupostaria-endeutament-i-estat-del-benestar Tue, 28 May 2013 12:02:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/monserrat-sanmarti/blog/244/sobre-estabilitat-pressupostaria-endeutament-i-estat-del-benestar Ara tenim sobre la taula l’avantprojecte de Llei de racionalització i sostenibilitat local, que, amb l’excusa d’evitar duplicats i clarificar les competències, es carrega definitivament el principi d’autonomia financera i situa els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i més implicada en la prestació de serveis públics, en una situació cada cop més insostenible.
I com queden, si s’aprova aquesta llei, les necessitats dels veïns i veïnes en una situació complicadíssima com l’actual? Si els ajuntaments no tenim manera de donar serveis, de donar respostes directament al nostre poble, quina funció farem? Quin sentit tindrem?
No descobreixo res de nou si dic que l’endeutament, per si mateix ni és bo ni és dolent. Però quan els recursos són insuficients, l’única forma de no endeutar-se és deixar de prestar serveis o fer pagar els ciutadans apujant la tributació local, cosa que en l’actualitat es fa inviable per a moltes famílies.
Per tant podem dir que es bo que un ajuntament s’endeuti si compleix dues condicions:
1. Que serveixi per garantir els serveis de l’estat del benestar, al qual no volem renunciar.
2. Que l’Ajuntament demostri capacitat per fer-hi front.
Aquest és el cas de l’Ajuntament de Sant Fost, que manté un nivell sostenible d’endeutament, amb què ha estat possible fer front a mantenir la totalitat dels serveis que demana el nostre poble. Fins al dia d’avui, els santfostencs encara poden gaudir d’aquelles instal·lacions i serveis als que tots tenim dret (esportives, activitats per als infants, centres per a la gent gran, menjador, SAD…). Així volem continuar treballant pel nostre poble, si ens deixen!]]> http://firmes.contrapunt.cat/francisco-sancho/blog/243/15m-societat-en-marxa http://firmes.contrapunt.cat/francisco-sancho/blog/243/15m-societat-en-marxa Fri, 24 May 2013 11:12:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/francisco-sancho/blog/243/15m-societat-en-marxa El 15M no és una conspiració o un moviment orquestrat amb interessos concrets. El 15M cal entendre-ho com, fonamentalment, un fenomen social. Com si parléssim del clima, el 15M és l’expressió natural de l’alliberament de forces socials que agiten la ciutadania, l’expressió de la indignació, la ràbia o la incomprensió que desperten certes polítiques principalment econòmiques. Davant la injustícia, davant l’agressió que retalla drets i condicions bàsiques de l’estat del benestar, amplis sector de la població responen mostrant el seu malestar als carrers. Què esperaven els governants, resignació? Afortunadament encara tenim sang a les venes.
La segona reflexió és que el 15M evoluciona i evolucionarà. Ara que estem de segon aniversari cal recordar les primeres manifestacions ara fa dos anys amb lemes com “sin casa, sin curro, sin pensiones, sin miedo”. La joventut com a principal afectada per la crisi va esclatar i va estar acompanyada per amplíssims sectors de la població. La situació és tan greu i la insatisfacció tan ampla que el principal problema de l’esclat de les acampades va ser concretar i unir propostes, trobar mecanismes de funcionament i de continuïtat que transformessin la indignació en palanca de transformació real. Amb el temps, com no podia ser d’altra forma, el fenomen s’organitza més i millor i va trobant els mecanismes que permetin que realment las coses comencin a canviar. Els diferents activistes es comencen a articular entorn a problemàtiques concretes i els moviments són capaços de donar respostes oferint alternatives molt més raonables que les que ofereixen les institucions. Un bon exemple seria la PAH i la seva ILP per la dació en pagament, però també hem vist com els nombrosíssims afectats per les estafes bancàries es mobilitzen o les marees en defensa de la sanitat i l’educació públiques, o les diferents vagues generals dels sindicats o la nova ILP per la Renda Garantida Ciutadana…
Ja és un fet el trencament entre les institucions sorgides de la falsament exemplar transició i les necessitats d’una població que reclama no només elementals condicions de benestar, sinó també viure en una democràcia real on les institucions col·lectives i l’economia estiguin als serveis de les persones i no a l’inrevés. L’entramat polític sorgit de la transició ha demostrat la seva fallida en mig d’incomptables casos de cor-rupció, crisi econòmica, saqueig dels béns públics i allunyament del car-rer. Cal canviar-ho d’arrel, trencar amb el passat, aprofitar el que serveixi i construir eines noves. Amb tot, aquest no és un discurs antipolític, just al contrari, és important veure clar que el que demana aquest fenomen és més política, amb majúscules, empoderament dels ciutadans, noves formes i defensa dels valors (treball, drets socials, pau, solidaritat, honradesa, economia real,...) que ens fan una societat sana.
Sigui com sigui el 15M ens demostra que la societat està viva i en marxa, crec que és una obligació moral de cadascú de demostrar també que som capaços col·lectivament d’avançar en la bona direcció. Demostrar que Sí es pot.]]> http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/242/dones http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/242/dones Fri, 24 May 2013 11:06:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/trina/blog/242/dones Al llarg de la història les dones han estat pal de paller de l’organització familiar, social i econòmica, però avui, segle XXI, encara han de justificar-se per dir que volen ser qui són, que volen fer el que elles decideixin, que no volen ser venudes, violades, usades. Que volen  ser presidentes de govern, empresàries, investigadores o cuineres, no només de casa, també del restaurant més important del món. Encara hem de donar explicacions, davant de pretesos progressismes, del fet que la invisibilitat de les dones és un error flagrant. El repte és no defallir, tota la lluita d’àvies i mares per una societat justa, nosaltres l’hem de continuar, prendre exemple d’elles, són dones que en moments de dictadura, de manca de drets, de cultura masculinitzada, van ser capaces de fer que les seves filles, nosaltres, estudiéssim, fóssim professionals i tinguéssim criteri; sense elles, nosaltres no seriem com som.
En alguns moments el retorn a l’antic és tan greu com que lleis que ja estan assumides sobre l’avortament o l’educació, es volen canviar sense tenir en compte la justícia; però les nostres mares ens han ensenyat que aquestes i totes les normes injustes no s’aguanten, que l’aprenentatge, la curiositat intel·lectual, la fermesa en les conviccions, són el mètode per al progrés. La independència de les dones encara està en alguns llocs i en alguns moments, disminuïda, ara és moment d’independències, i sense les dones cap societat pot aconseguir-la, ni aquesta ni cap altra.]]> http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/241/de-llop-a-gos http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/241/de-llop-a-gos Sat, 18 May 2013 23:13:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/joan-sanjuan/blog/241/de-llop-a-gos Dedicat a la meva neboda Carme, gentil aimadora de tot el que es belluga, a la Neus i a la seva gossa Mel.
 
Grajac en prou feines podia obrir els ulls quan el seu company el va sacsejar perquè s’afanyés a muntar la vigilància en una nit que el fred estavellava les pedres. Calia anar atiant el foc, si no volien que la petita tribu que dormia al seu redós no morís congelada i, al mateix temps, protegir-se dels depredadors famolencs. El dia abans havia estat molt dolent, cap bri de caça. Els membres de la tribu havien passat a jeure amb l’estomac buit, fora de quatre herbes ingerides per distreure la gana.
 
Grajac es sentia estabornit pel cansament i la son quan va sortir de la balma per donar una ullada al fosc horitzó, mitjanament visible per una lluna a punt de coronar i un cel absolutament net que redoblava la inclemència de la glaçada. Des del fons de la vall arribaven els udols dels llops, sempre rebuscant, sempre famèlics. Aquella bandada de llops es comportava com la seva tribu, sempre junts per fer més eficaç la cacera, sempre amunt i avall perseguint la presa. I com si uns i altres es cerquessin allí estaven, guardant les distàncies, mirant-se de reüll.

Grajac no mataria mai un llop per menjar-se’l. Quin fàstic !  A la tribu tothom deia que la carn de llop no era bona, però de fet ningú l’havia tastat. Més d’una vegada Grajac havia pensat que l’home i el llop eren parents mal avinguts. Els enfrontaments entre les dues famílies hi eren quan es disputaven la caça. La tècnica que utilitzaven uns i altres era molt semblant: en grup i mirant d’encerclar la presa. A diferència de l’home, el llop també caçava de nit. L’home era més lent, però utilitzava eines i instruments que el feien més efectiu. Això el llop ho sabia. Com cada nit, des del fons de la vall, arribaven els seus udols. Només quan els empenyia la gana s’acostaven a la balma, no per atacar la tribu sinó per arreplegar les despulles que els humans havien deixat. Grajac estava convençut que a ells tampoc no els agradava la carn dels humans.
 
Va tenir la percepció que els llops aquella nit estaven més inquiets i que els sentia de més a la vora. Calia estar amatent, i s’acostà a la foguera per encendre una torxa i anà baixant a poc a poc pel corriol que portava a la vall. No els veia, però els intuïa i sabia que estaven a prop. El foc el protegia i va decidir utilitzar la veu per espantar-los. El soroll de les branques va donar-li la raó, els llops havien fugit i amb les presses un cadell va anar a raure als seus peus. El va agafar d’una revolada i va pensar que aquell cadell de llop, una femella, podia ser un bon regal per a la seva dóna que acabava de perdre el fill pocs dies després de parir-lo.  
 
Quan Grajac va posar el cadell a la falda de la seva dona, aquesta contemplà l’animaló amb la mateixa tendresa que el cadell s’arrapava a ella atret per l’olor de la llet que el  fill ja no podia mamar. S’havia creat una connexió de mútua simpatia i d’afecte entre dos éssers vius. La dona va apaivagar els dolors de les pujades de llet donant el pit al cadell que xumava adelerat dels mugrons, fins al punt de convertir aquella escena en la distracció de la tribu.
 
A la petita lloba l’anomenaren Gassa. Era com una joguina que temien perdre quan es fes gran i volgués tornar amb els seus germans de raça. De fet, així va succeir. Però un bon dia va tornar a la balma, ferida, plena d’esgarrinxades, morta de gana i prenyada. A la tribu es va refer i va tenir la primera cria de tres lloparrons.
 
Havia nascut la primera generació de gossos, uns éssers vius que varen segellar amb l’home llaços mutus  d’utilitat i companyia. Grajac ja no va haver de llevar-se a mitja nit per vigilar la tribu dels depredadors, aquesta feina havia estat encomanada al gossos, que la feien millor que qualsevol humà. La cacera es va fer més abundant, els gossos aixecaven les preses i les feien anar allà on els humans les podien encalçar.
 
Fou així com les dues especies arribaren a un pacte enormement convenient per ambdues parts i que, cada cop més, ha anat creant llaços de mútua estima i protecció.]]> http://firmes.contrapunt.cat/josep-monras/blog/240/primer-les-persones http://firmes.contrapunt.cat/josep-monras/blog/240/primer-les-persones Fri, 17 May 2013 06:05:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/josep-monras/blog/240/primer-les-persones Aquests dies, precisament, en què es publiquen les ràtios d’endeutament dels municipis, Mollet apareix com un municipi que necessita els préstecs per oferir serveis públics per millorar la ciutat. Però el tema que més m’amoïna no és el deute; el veritable repte que com a molletà i com a alcalde m’encoratja és el de treballar per intentar donar resposta a les necessitats reals de la gent de la meva ciutat: la política social, la que fa que continuem oferint serveis a les persones discapacitades, els serveis de les escoles bressol i l’escola de música; i la que fa que reforcem els recursos destinats a la creació d’ocupació i a la dinamització econòmica. Una dada pot ser prou clarificadora: a Mollet destinem més de 20 milions d’euros per a serveis socials i a polítiques d’ocupació i activació econòmica.
I és aquí on té veritable sentit la política, la política com a servei a les persones, una política honesta, de proximitat, que és tot el contrari de la demagògia, l’oportunisme o, fins i tot, les mentides amb què determinats sectors pretenen desacreditar la veritable política. La política que jo defenso és la que ajuda la Glòria a trobar feina; o el  Francisco i la Beatriz a trobar un habitatge de lloguer; la que ajuda el Marc a tirar endavant el seu projecte d’empresa; i la Lídia a aconseguir beques de menjador per als seus fills. La meva política és estar al costat de la gent de la meva ciutat, i això és el que dóna tot el sentit a la meva responsabilitat d’alcalde. Els balanços, els comptes de resultats, deixen de tenir cap utilitat quan deixen de servir a les persones, quan davant d’una xifra, s’obliden i no es tenen en compte els veritables valors, la generositat, la solidaritat, l’ajut a l’altre. Si les exigències d’austeritat redueixen oportunitats als que més ho necessiten, si els números derroten les persones, fer política és més necessari que mai.
Al principi del mandat, en el meu discurs d’investidura, jo ja deia que no ens en sortiríem només amb una política d’austeritat: sí que ho podrem fer, en canvi, apostant per mesures que facilitin que el sector econòmic creï ocupació, ajudant les persones amb necessitats, mantenint serveis públics de qualitat i que generin oportunitats. Perquè la nostra prioritat són les persones, són els ciutadans i les ciutadanes de Mollet del Vallès.]]> http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/238/nazis http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/238/nazis Fri, 17 May 2013 05:24:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/Cave_canem/blog/238/nazis Darrerament hem assistit a aquesta mena de punts finals per part de qui no té prou capacitat per dialogar o argumentar. Passar del "dius" al "ets". Ho dic per les comparacions amb el nazisme dels escratxos, la PAH i altres col·lectius que precisament no hi tenen gaire relació, o bé per l'exposició d'alguns vincles certament exòtics, com el que han volgut establir entre l'avortament i ETA. És qüestió d'assenyalar l'interlocutor, penjar-li una etiqueta terrible i esperar que després de l'empastifada de merda, ningú se l'escolti.
Però el més greu no és només que darrera d'aquests tics s'amaga un tarannà de dubtós caràcter democràtic, sinó que al final converteixen l'horror nazi en una mena de caricatura grotesca que obvia un dels pitjors horrors de la història humana recent. I aquesta banalització punyent arriba al ridícul més penós quan una xacra com ETA es devalua com a trista comparsa de comparacions poc enginyoses, com dir que ETA i l'avortament tenen alguna cosa a veure.
Ho fan impúdicament uns ministres que després no tenen prou valor de fer aquestes comparacions amb Franco i el règim feixista que va donar lloc a un règim com l'actual.  Clar que no tenen aquest coratge, potser perquè no volen degradar els seus antecedents ideològics o biològics, o bé perquè es prenen amb molta més seriositat el franquisme que tots aquells que han combregat amb rodes de molí per la transició.
L'ús d'arguments i no d'exabruptes finals és més propi de la democràcia. Però d'això, aquí, res.]]> http://firmes.contrapunt.cat/francesc-verdugo-dugo/blog/239/el-motiu-te-un-nom http://firmes.contrapunt.cat/francesc-verdugo-dugo/blog/239/el-motiu-te-un-nom Wed, 15 May 2013 16:59:00 +0200 http://firmes.contrapunt.cat/francesc-verdugo-dugo/blog/239/el-motiu-te-un-nom