Dimarts, 1.5.2012. 11:58 h
Un vídeo de TV3 sobre l’origen de la sardana ha tingut un important ressò a la xarxa d’Internet. El vídeo mostra el sentit popular, festiu i reivindicatiu de la dansa que, en els seus orígens, trencava motlles i tenia un caràcter eminentment republicà.
Actualment és difícil que un passavolant, un desenganxat de les colles habituals i poc assajat, és a dir, la immensa majoria de la gent, pugui incorporar-se espontàniament a una rotllana. Et desencoratja la seriositat del marc.
Divendres, 20.4.2012. 17:32 h
¿Us en recordeu d’aquella concentració de Torrelodones passada per aigua, on Santiago Carrillo i la seva gent del PCE es presentaven al món amb una enorme bandera? No és que un sector de l’esquerra, entre ells el PSUC, hagués deixat d’estimar la bandera sota la qual van lluitar durant la Guerra Civil, o que, de cop i volta, haguessin deixat de ser republicans. Era el preu d’una legalització, la del partit comunista. Pel PSOE, el canvi de bandera i de règim no va ser tan ostentós, perquè no ho necessitava, havia estat homologat pels socialdemòcrates de Willy Brand, però a efectes pràctics va ser el mateix: l'esquerra s'ho va empassar, i molts dels qui havien viscut com amics i familiars havien mort defensant la senyera, la tricolor i la República, aquell dia de claudicacions, van plorar amargament.
Dilluns, 2.4.2012. 18:47 h
Hi ha indicis, potser només són sensacions o pressentiments, que quan tenim la societat civil engrescada, el mitjans de comunicació tendeixen a refredar l’ambient. Me’n recordo dels eslògans del diari Ara abans de sortir al carrer: “tenim presa”, “ho volem tot i ho volem ara”. Missatge subliminal que tots vam entendre, i al qual tinc la impressió que se li ha posat el fre. La mateixa impressió que tinc amb la TV3 dels matins, on el pragmatisme periodístic preten encobrir la desídia sobre el tipus de país que som i que volem.
Dissabte, 24.3.2012. 10:59 h
Sa Eminència el cardenal Pompidifierro, recentment nomenat pel Papa Joan XXIV nunci de la Santa Seu per afers europeus, va arribar al palau del cardenal de Barcelona i Primat de Catalunya, monsenyor Muriel Gilabertí, una hora abans de la senyalada per l’inici de la reunió. No volia deixar res a la improvisació en aquella trobada que considerava d’alt risc i de la màxima transcendència.
Els convocats eren cardenals d’absoluta confiança, els qui van fer-li costat fins el darrer moment en la lluita aferrissada pel pontificat.
Diumenge, 26.2.2012. 19:45 h
Quan un país està madur per la independència, es creen bosses de llibertat que permeten albirar com serà el dia després. En aquest període de preindependència hi ha individus i pobles que viuen com poden la seva condició de catalans lliures, encara que sigui a nivell d’actitud. No cal que m’ho digui l’anunci: jo soc el president de la república de casa meva, el meu DNI és un pretext, i sé quins són els meus símbols i les meves senyes d’identitat; soc un autista –fins allà on la pràctica quotidiana m'ho permet– en un estat que ja no em representa.
85 lectures
Cap comentari
Enviar l'article a un/a amic/ga
Actualitat
Opinió