Divendres, 17.2.2012. 06:27 h

Crema Atenes

No hi ha cap vot

carregant

Aristòtil ja pintava l’antiga Atenes com un camp de batalla per on pasturava el caos abans de les reformes de Soló. El deute, derivat de préstecs i arrendaments, feia estralls entre els més desafavorits i acabava sent el mecanisme pel qual tot un sector de la població queia en l’esclavatge i la despossessió de drets.
La reforma laboral a l’Estat espanyol és un fantasmagòric reflex de les mesures d’austeritat que s’han aprovat a Grècia i que evoquen temps foscos. Es pretén reactivar l’ocupació, com a esperó de l’economia, mitjançant retallades a la despesa relativa a la mà d’obra, dit d’una altra manera, el cost d’uns drets laborals que el poder econòmic no vol assumir. Per contra, no s’aborden altres despeses del procés productiu, com l’accés al finançament, a un préstec raonable. Això darrer seria fer assumir una part de la factura de la recuperació econòmica al sector financer, però aquest ja ha demostrat que no hi està disposat i, com a exemple, només cal veure com una agència de qualificació rebaixà la solvència del deute espanyol un cop aprovada la reforma laboral. Heus aquí la conseqüència lògica de la privatització de guanys i la socialització de costos, la reblada del martell que tanca l’argolla de l’esclavatge de la ciutadania.
Llavors quin és el paper que li queda a l’Estat? Si ha de romandre com a institució que només preserva l’ordre públic per garantir la posició patrimonial d’uns quants, caldrà convenir que ja no serà útil a la majoria que restarà en esclavitud. Així doncs, l’Estat no podria pretendre la pau social que només el poble pot aportar. Atenes, després de segles, torna a cremar perquè no ha après aquesta aristotèlica lliçó. Però aquí tampoc l'hem après.